25/04/2013 EDUCACIÓ EMOCIONAL

Aquesta sessió va estar especialment emocionant…

Com ja sabeu la passada sessió no vaig poder anar al centre per motius laborals.

Com que havia estat la diada de Sant Jordi, i lligat amb els llibres i la lectura, vaig pensar que estaria bé poder dur al M. un detallat dels que havien fet els nens i nenes a l’escola bressol en la qual treballo als seus pares. Es tractava d’un punt de llibre.

Quina va ser la meva sorpresa que, en arribar, el M. m’espera molt somrient i em regala una rosa preciosa feta de paper maché per ell mateix a casa amb la seva mare. No li faltava detall. Era molt maca i estava molt ben feta i, com era d’esperar en mi,  em vaig emocionar molt ja que no m’ho esperava!!!

Què en penseu de les emocions? Creieu que amb els nens cal treballar-les? I demostrar-les? Com? Cal que les coneguin i que li puguin posar nom?

Una miqueta seguint la línia del treball fet fins al moment i aprofitant la diada de Sant Jordi, vaig preparar una lectura d’un petit conte per treballar amb el M. recuperant, també, aspectes treballats en sessions anteriors: “és muy fácil”, “está chupao”...

L’objectiu era mitjançant la lectura comprensiva del text i després la resposta a diverses qüestions fent petites reflexions, treballar la necessitat de l’esforç per aconseguir les coses. La necessitat de no desitjar les coses fàcils.

- El conte:  Comparteixo amb vosaltres la lectura treballada:

FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS

Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. En Robert i Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.

Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.

- Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar| comptar la seva història.

L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el somni, eren ja bastant ancians.

Els viatgers no podien creure el que veien.

 - Seriosament sents enveja de la resta?

 - És clar!- va respondre Puk

- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.

Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|/somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.

I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

http://blocs.xtec.cat/emocionat/

Preguntes:

-          Quins són els protagonistes d’aquesta història?

-          Què els hi passa?

-          Qui és en PUK?

-          Quina diferència hi ha entre el PUK i la resta d’habitants de Facilitònia?

-          Qui t’agradaria ser en aquesta història? Per què?

El M. ha entès perfectament el missatge que hi havia entre línies a la lectura i, evidentment, s’identifica amb el PUK. Li agradaria ser en PUK per tenir la sort d’haver aprés moltes coses i poder ajudar a la resta dels habitants.

Per finalitzar la sessió juguem una partida a l’UNO tots tres. A banda de jugar i passar una bona estona reforcem l’autoestima del M. i reforcem molt la seva participació mantenint unes formes i una conducta adequada durant el joc.  És molt important practicar i exposar al M. a estones de joc tant amb els adults com amb altres nens i nenes del despatx, ja que en el seu dia a dia sovint té dificultats quan juga en petit o gran grup. Generalment les dificultats venen perquè la seva conducta és disruptiva i molesta, li costa poder respectar el torn, les normes, acceptar que no sempre es pot guanyar etc...

A mi aquestes estones lúdiques m’agraden especialment ja que el veig “molt ficat en el joc” i gaudint del moment.