REFLEXIÓ FINAL

Tot just va uns mesos que vam iniciar aquesta activitat: El Bloc del Pràcticum II.  Al principi, com és normal, tots estàvem angoixats i preocupats pel tema del seu funcionament però, de mica amb mica i amb la col·laboració de tots/es, i especialment de la Palmira com a coordinadora, ha esdevingut una eina molt útil, interessant i enriquidora per a tothom. Personalment m’ha agradat molt portar-la a terme, tot i que no sóc cap experta i encara tinc dificultats per fer “allò que vull o que veig que fan altres companys/es amb més coneixements de l’eina”.  Per altra banda ha estat tot un plaer poder “viatjar pels blocs dels companys/es”  i “ poder enriquir-me i construir coneixements plegats” profunditzant i compartint les tasques que cadascun de nosaltres ha estat portant a terme en els seus centres de pràctiques. No només ha estat molt interessant per la metodologia sinó per la riquesa dels diferents treballs i aportacions i per la “visió tan amplia” que hem pogut fer-nos de la tasca i el paper del psicopedagog en la societat actual.

Què he aprés?

Si bé la primera part del prácticum (I) va estar centrada en l’observació de casos i en el seguiment de la metodologia de treball al centre on realitzo les practiques, en aquesta segona etapa he pogut ser jo la persona que ha dissenyat el pla d’actuació i, en part, qui ha portat a terme les sessions de treball juntament amb la meva tutora. Evidentment s’ha seguit treballant respectant la metodologia del centre però, si que és cert i li estic molt agraida, que la meva tutora m’ha donat força llibertat per posar en pràctica aquelles activitats/dinàmiques de treball que he cregut rellevants i importants i també l’ús de materials (tant comprats com elaborats), tenint en compte els objectius de treball que ens havien plantejat inicialment, sempre i quan les condicions han estat les adequades.

Durant aquest temps he estat compartit converses, dubtes, experiències etc. amb un grup de professionals que em van acollir maravellosament des del primer dia i que m'han fet sentir una més en tot moment.

He aprés que els nens amb dificultats, o sense, són entranyables, he aprés que tots són particulars i únics, he après que el més important és la persona que tens davant, independentment de la causa o el trastorn pel qual acudeix al centre, he aprés a posar en pràctica tot un procés d'intervenció des de l'inici fins a l'avaluació final (fases), he aprés que sovint la teoria va per una banda i el que et trobes a la pràctica és "una altra cosa", he aprés a improvisar , també he aprés a acceptar les meves errades i acollir les propostes de millora...HE APRÉS MOLTÍSSIMES COSES!!!

També he de destacar que la col·laboració del M. i la seva família ha estat molt important i que m’han fet la feina molt agradable. Sense ells no hagués estat possible!

En quin punt estic ara?

Evidentment el treball que estem portant a terme no té un inici ni un final determinat, sinó que forma part d’un continu. El que sí és ben cert és que ens vam plantejar uns objectius de treball, a curt termini, i sobre aquests hem planificat les sessions i cercat els materials i metodologies de treball necessàries. La meva intenció, en tot moment, ha estat no centrar-me única i exclusivament en el treball d’aspectes acadèmics amb el M. (lectura, ortografia, tècniques d’estudi etc.) sinó que, respectant aquests i treballant-los també, ampliar la meva intervenció a altres àrees: Coneixement d’un mateix (capacitats i limitacions, gestió de les emocions), autocontrol (impulsivitat), autoestima i autoconsciència, HHSS etc.   A mi, personalment, és una vessant que m'interessa molt. Considero són aspectes que sempre s'han de tenir en compte i que moltes vegades ens ajuden, o ens dificulten, el poder incidir/accedir sobre altres àrees de treball, com per exemple les acadèmiques. Crec que cada alumne, pacient etc. ha de sentir que ens interessem d'una manera "individual" per allò que els hi passa i només d'aquesta manera es podrà establir un bon vincle educatiu que ens permetrà poder treballar aquest i altres temes. És molt necessari que ens acostumem a conversar amb els nens i nenes, però des de nadons, fent servir llenguatge i comunicació emocional i donant l’espai i el temps necessari per a que ells/elles les puguin anar assolint adequadament i gestionant de forma cada vegada més autònoma i sana.  es considera molt important el paper actiu de la família i  de l’escola com a agents socialitzadors i com a contextos on el nen creix, es relaciona, es desenvolupa i aprèn-ensenya.

Jo potser diria que ara estic entre la fase 4 i 5 del procés, és a dir, avaluant els resultats que vaig obtenint i plantejant-me les possibles propostes de millora. També he de dir que aquestes fases s’han anat portant a terme ja que, sessió rere sessió, hem estat fent valoracions/avaluacions de cóm ha anat i dels possibles canvis que es podrien fer per tal de millorar la intervenció. En tot cas les avaluacions que hem portat a terme estan basades en l’observació i l’experiència directa i, per tant, són més qualitatives que no pas quantitatives.

Vaig fer la proposta de poder portar a terme una avaluació quantitativa, tenint com a punt de referència l’avaluació inicial que li van fer al M. quan va arribar al centre. De totes maneres d’això ja fa força temps i que crec hi poden haver moltes variables no controlades que poden “contaminar els resultats obtinguts”.

Per últim m'agradaria finalitzar la meva reflexió amb una frase que vaig llegir en un dels mòduls de treball i que em va semblar molt maca i un pilar molt important del nostre paper a la societat:

Els psicopedagogs treballem amb un “material molt sensible” i, per tant, el respecte i l’ajuda permanents han de presidir les nostres accions.

 ( Bonals i de Diego, 2001).

Continuo treballant amb il·lusió.


Moltes a gràcies a totes les persones que han fet possible la realització del meu projecte de pràctiques (II).